GIRONA: TEMPS DE FLORS, TEMPS DE MÚSICA - Ramón Moncunill

Quin goig feia Girona el dissabte 12 maig, el primer dia del Temps de Flors! Girona s’engalana de colors i olors perfumats de flors i natura viva, i obre els seus braços per acollir una munió de gent -de casa nostra i de diferents indrets- que vol gaudir de l’espectacle que li ofereixen les pedres mil·lenàries, els misteriosos racons de la ciutat, corriols que serpentegen i patis que obren la porta als seus secrets.

I al bell mig de la Girona més genuïna, ben a prop de la Fontana d’Or i la plaça dels Quatre Cantons, hom descobreix l’església del Carme, preparada per a acollir un bonic concert de cant coral. Quina bona trobada! Quina sort poder gaudir de les oloroses flors i de la bona música!

El concert l’obrí el Cor Maragall dirigit, amb mà ferma però alhora delicada, per la seva directora, Sara Pujolràs. El repertori, sacre però heterogeni i ric en matisos. Donem-li una ullada:

Ave Maria                              F. Liszt (1811 - 1886)

Locus iste                               A. Bruckner (1824 - 1896)

L'Eternel est son nom             F. Liszt (1811 - 1886)

Salve Regina                          E. Morera (1865 - 1942)

An Irish blessing                     J. E. Moore, jr. (n. 1948)

Ain't-a that good news           Espiritual negre, arr. W. L. Dawson (1899 - 1990)

Cant espiritual                        À. Alabert - Text: Joan Maragall

Els Degotalls                          R. Castells (1901 - 1980). Text: A. Miralles

Després fou el torn del Cor Cantus, de Barcelona, que ens acompanyava en aquesta celebració. Un cor magníficament dirigit per l’Alfred Cañamero que, en poc temps, ha assolit un nivell d’interpretació veritablement digne d’elogi. Heus aquí el seu programa:

Niño Dios d’amor herido       Francisco Guerrero (1528-1599)

Ad tantae nativitatis                Cristóbal de Morales (1500-1553)

Jesus dulcis memoria             Tomàs Luis de Victoria (1548-1611)

Ave Maria                              Tomàs Luis de Victoria (1548-1611)

O magnum mysterium            Tomás Luis de Victoria (1548-1611)

Jubilate Deo                           Orlando di Lassus (1532-1594)

Son tus bellos ojos                   Joan Cererols (1618-1680)

Et incarnatus est                     Joan Cererols (1618-1680)

Cantate Domino                     Giuseppe Ottavio Pitoni (1657-1743). 

Com  a comiat, el cant comú de les dues formacions corals va sorprendre el públic que omplia els seients de l’església. Es tractava del Regina coeli de Joan Cererols (1618-1680), una obra per a dues corals interpretada de manera brillant i creativa. Era dissabte, diada de la Mare de Déu i, des del seu cambril, vaig tenir la sensació que la Verge del Carme, que ens escoltava, esbossava un somrís. Sí, certament, l’hi havia agradat. Com a tots…

Ramón Moncunill

18 de maig de 2012

Imatge: Jordi i Olga. Cor Maragall

PARTICIPACIÓ EN UNA GALA BENÈFICA

El dia 20 d’abril, a la sala Xavier Montsalvatge de l’Auditori de Girona, vam participar a la Gala Benèfica de recollida de fons per a l’organització AD Iniciatives Socials, implantada a Girona des de 1994, que té com a finalitats impulsar i promocionar actuacions adreçades principalment a famílies i col·lectius en risc d’exclusió social i a l’atenció a infants i joves.

Els principals protagonistes del concert foren la nostra companya Gemma Coma-Alabert i la cobla Sant Jordi. Juntament amb membres de diversos cors gironins: Polifònica, Sabanova, Cor Geriona Infantil i Juvenil de l’EMM de Girona, interpretàrem la sarda Somni, de Manel Saderra Puigferrer i el Cant de la Senyera, de Lluís Millet amb lletra de Joan Maragall.

Tot i haver sentit cantar moltes vegades la Gemma, que des de ben joveneta s’integrà al Cor Maragall, dirigit llavors per la seva mare, Àngels Alabert i Feliu, ens va semblar més sensacional que mai. La dolcesa de la seva veu, l’expressivitat, la seva versatilitat per interpretar peces de gèneres ben diferents ens va sorprendre una vegada més i ens deixà bocabadats.

Acompanyada per la cobla Sant Jordi, interpretà quatre cançons d’Eduard Toldrà, les sardanes Per tu ploro, de Pep Ventura i Magdalena, de Manel Saderra Puigferrer, les Cinco Canciones Negras, de Xavier Montsalvatge, la cançó That’s the way, de Marc Timón i I got rhythm, de George Gershwin. Algunes d’aquestes obres foren interpretades per primera vegada en adaptació per a cobla fetes amb molt d’encert per Marcel Sabaté

La cobla sola, dirigida per Marcel Sabaté, interpretà magistralment, intercalades en el programa: La filadora, de Manuel Oltra; Girona 1808, espectacular sardana de Ricard Viladesau; Puigsoliu, poema musical de Joaquim Serra.

El concert acabà amb la cobla i cors que interpretàrem les dues peces que ja he esmentat al començament.

Davant els forts aplaudiments del públic férem, com a bis, la sardana de Ricard Viladesau, Girona m’enamora, que enardí el públic i féu acabar apoteòsicament el concert.

Participem sovint en concerts benèfics i ho fem molt a gust. És una manera de mostrar la solidaritat de les persones que formem el cor, directora i cantaires, amb el treball social en benefici dels més desafavorits. Esperem poder-ho fer molts anys més.

                                               Xavier Merino i Serra

                                               12 de maig de 2012

Imatges: Jordi i Olga (Cor Maragall)

EL NO-CONCERT DE PRADES

Prades (Tarragona)

HISTÒRIA D’UN CONCERT FRUSTRAT

A primers d’any, a través de la FCEC vam rebre una informació en que s’explicava que es preveia fer, el 21 d’abril, a Prades, al Baix Camp, la primera trobada de corals amb el nom de Viu, veu i sent, i el subtítol de Corals de Catalunya, 1r certamen de gravació en directe, amb la participació d’una coral de cada “província”, que interpretaria quatre obres, una de contemporània, una de tradicional, una de lliure elecció i, com a colofó, una sardana. 

Se’ns oferia de participar en aquest “certamen” en què la retribució que rebríem era l’enregistrament del concert en DVD. Totes les despeses de transport i altres anaven a càrrec nostre. La condició prèvia era d’enviar alguna peça cantada per nosaltres i enregistrada i així l’organització escolliria la coral que li sembles millor d’entre les que presentessin la seva candidatura. 

Malgrat el cost que representava per a nosaltres vam decidir de presentar la candidatura del Cor Maragall. Al cap de pocs dies vam rebre la notícia que ens havien seleccionat d’entre totes corals de la circumscripció de Girona que s’havien presentat a la selecció. No hem sabut mai si, a més de la nostra, n’hi havia hagut d’altres, de candidatures gironines. 

Van anar passant les setmanes i, en acostar-se la data de l’actuació, vam anar preparant les obres que havíem escollit i ens havien acceptat. Fins que dues setmanes abans de la data vam rebre un correu electrònic en què se’ns proposava de canviar la data de l’actuació i passar-la al dia següent del previst, o sigui, al diumenge 22 d’abril. 

Es va fer una consulta als i les cantaires i, és clar, va resultar que moltes persones ja havien compromès el diumenge per a altres activitats, de manera que només hauríem estat, aproximadament, la meitat de cantaires. I vam decidir d’anul·lar la nostra participació en aquella trobada. 

La causa de l’ajornament, i ara no us poseu a riure si us plau, era la celebració d’un partit de futbol, el Barcelona-Madrid. Costa d’entendre fins a quin punt d’informalitat ens porta el futbol. I, a sobre, ens vam haver de sentir que els informals érem nosaltres. 

Per a mi personalment, i sé que per a moltes altres persones, components del Cor, és decebedor que un partit de futbol pugui aturar la vida política, cultural i social d’aquest país que proclama que vol ser independent. Aquesta setmana també hem vist com una vila molt propera a Girona canviava la data i l’hora del ple municipal perquè hi havia el Barcelona-Chelsea. Dos partits memorables, evidentment. 

Abans de parlar d’aconseguir la independència política de la nostra nació, potser hauríem de mirar d’independitzar-nos de tota la carnassa que en forma de futbol o d’altres coses ens facilita el sistema per tenir-nos distrets i desmobilitzats.

                                                           Xavier Merino i Serra, 27 d’abril de 2012

Hi ha una enregistrament del concert a

http://www.youtube.com/watch?v=lN_mxuqR6EI&feature=player_embedded#!

CONCERT DELS DOLORS A AMER 2012

CONCERT DELS DOLORS A AMER

1 d’abril de 2012

La Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors d’Amer ens va convidar per fer, el dia del Ram, el concert de cloenda de les celebracions que es fan cada any a la població en honor de la Mare de Déu.

L’església parroquial, que havia estat la del monestir, romànica, del segle XII, de planta basilical amb quatre absis, va ser construïda sobre l’anterior que havia estat consagrada l’any 949, és d’una gran bellesa i només d’entrar-hi i veure-la ja sensibilitza i motiva, almenys a mi, per cantar el màxim de bé dintre de les meves possibilitats.

Sospito que no sóc l’únic a qui li passa perquè la veritat és que les cares de satisfacció dels cantaires i l’entusiasme amb què vam cantar eren motivades per alguna cosa més que pel bon acolliment que ens feren els amerencs. Vam anar desgranant el repertori previst i ens vam sentir, des de bon començament en sintonia amb el públic. Entre ells i nosaltres es va notar un clima de mútua simpatia, d’enteniment i de ganes de gaudir del concert, els uns cantant i els altres escoltant.

És clar que una bona part del mèrit és de la nostra directora que amb el seu esforç ens mena cap als objectius d’interpretació que s’ha fixat per endavant. Amb la seva paciència, l’entusiasme que ens encomana i l’esforç de totes i tots els cantaires, anem assolint un nivell de qualitat envejable, digne del Cor.

En acabar el concert el president de la Congregació va lliurar a la Sara un pom de roses, belles i oloroses, que perfumaven l’entorn. I tot seguit, als baixos de la casa parroquial ens fou ofert un refrigeri amb una esplèndida coca de crema i uns bunyols molt ben elaborats.

Em limitaré a copiar el programa perquè en escrits anteriors ja he anat comentant moltes de les peces i podria ser repetitiu i pesat:

                        Regina Coeli a dos cors – Joan Cererols

                        Ave Maria – Franz Liszt

                        Locus Iste – Anton Bruckner

                        L’Eternel et son nom – Franz Liszt

Salve Regina – Enric Morera

Ain’-a That Good News – William L. Dawson

Càntic Espiritual – Àngels Alabert sobre poema de Joan Maragall

Els Degotalls – sardana – Ricard Castells i Francisca

Angelina – Auguste de Pradin

Canto negro – Xavier Montsalvatge

Ton pare no tè nas – versió coral de Baltasar Bibiloni

La filadora – divertiment de Francesc Vila

Fora de programa cantàrem An irish blessing, balada irlandesa arranjada per James E, Moore, Jr.

Cal destacar l’assistència al concert, igual que el dia abans al Mercadal, de l’Eamon, excantaire irlandès de la coral. Totes les persones que hi van coincidir en l’època que va ser entre nosaltres en tenen un record excel·lent i se l’estimen de veritat. Sentiment que també és compartit per ell.

                                                           Xavier Merino i Serra

                                                           3 d’abril de 2011

CONCERT DE MÚSICA SACRA AL MERCADAL - 2012

Concert Música Sacra - Mercadal 2010

CONCERT DE MÚSICA SACRA AL MERCADAL

31 de març de 2012

  

El 31 de març, vigília del Ram va tenir lloc, a l’església del Mercadal de Girona, el concert de música sacra que ja ha esdevingut habitual. El Cor Maragall hi participà conjuntament amb el Cor mixt i el Cor de noies Claudefaula i la Capella Polifònica de Girona. L’església s’omplí de gom a gom cosa que demostra l’acceptació creixent que té aquest concert. I que també millora notablement l’acústica del recinte en disminuir-ne la reverberació.

L’actuació del Cor Maragall, que seguí la dels Cors Claudefaula i precedí la de la Capella Polifònica de Girona va consistir en la coneguda antífona pasqual Regina Coeli de Joan Cererols (1618-1680), monjo de Montserrat, considerat com a patriarca de la música montserratina moderna; Salve Regina, d’Enric Morera (1864-1942) prou conegut, sobretot, per les seves sardanes; Cant Espiritual, de Joan Maragall, en la versió musical de Maria Àngels Alabert, fundadora i primera directora (1979-2009) del nostre Cor; acabàrem l’actuació amb la sardana Els Degotalls, de Ricard Castells (1901-1980) compositor, músic de cobla, cantaire i impulsor de corals.

Regina Coeli és una antífona pasqual molt adient per a aquestes diades. La lletra, en traducció casolana, diu: Reina del Cel, alegrat; aquell que meresqueres portar ha ressuscitat com ho havia anunciat. Prega Déu per nosaltres. Aquesta antífona substitueix la pregària de l’Àngelus des del dia de Pasqua de Resurrecció fins al dia de Pentecosta. El segle XII els frares franciscans començaren de resar-lo o cantar-lo per cloure la pregària de Completes i aquest fet el va popularitzar molt durant el segle XII. En aquest cas és composada per cantar-la a dos cors i a quatre veus (escolans i monjos).

La Salve Regina de Morera, una de les poques composicions de caire religiós d’aquest compositor, té forts ressons montserratins en anar repetint, ara una veu ara una altra, la cadència inicial de la Salve montserratina. És una obra molt expressiva, amb grans contrastos de forts i pianos i que va donant protagonisme a totes les veus. Demostra una gran sensibilitat de l’autor i, tot i que a primer cop d’ull sembla una obra senzilla, quan es coneix se’n descobreix tota la complexitat i riquesa.

Del Cant Espiritual de Maragall musicat per Maria Àngels Alabert ja n’he anat parlant a bastament. Com més el conec i el canto més m’entendreix i m’emociona. Alabert sabé copsar tota la complexitat espiritual que reflecteix el poema: fe en l’altra vida, que no coneixem, i dubte pel que fa a abandonar aquest món que sí que coneixem, en el qual hem viscut, estimat, gaudit i patit. Maragall, gran intel·lectual, difícilment podia acceptar, a priori, unes seguretats  que molt poques persones poden acceptar sense dubtar. El vers final, davant la inevitabilitat de la mort, és una pregària ferma d’esperança de salvació en l’altra vida, una acceptació de la pasqua personal que tots, més o menys d’hora, hem d’assumir.

Els Degotalls fou la darrera peça que interpretàrem. És una sardana estrenada l’any 1946 i que, de seguida, tingué un èxit extraordinari. Obra també de ressons montserratins. S’obre amb la cadència inicial de la Salve i té manlleus de la melodia de “La mort de l’escolà” d’Antoni Nicolau. La lletra explica els records del narrador de quan el seu pare el portava a Montserrat, als peus de la Mare de Déu. Ara, ja mort el pare, en sent tota l’enyorança i prega la Mare de Déu perquè un altre dia tots dos, el narrador i el seu pare, la puguin tornar a venerar plegats. Ens va semblar que, tan la lletra com la música, eren perfectament adients per a aquest concert de música anomenada sacra. La veritat és que crec que em vam aconseguir una bona interpretació, guiats sàviament per la Sara, que va saber posar a la vista, o potser hauria de dir a l’orella, del públic tota la bellesa d’aquesta composició.

El públic acollí calorosament les nostres interpretacions, especialment les dues darreres. La veritat és que els esforços de la Sara per treure un rendiment del ramat que ha de menar, de mica en mica van donant un bon resultat. Crec, estic convençut, que vam fer una bona actuació i els cantaires vam quedar-ne molt contents. I em sembla que la nostra directora, també.

Els cors de Claudefaula, dirigits per Glòria i Joaquim Bonal, foren una autèntica sorpresa per la seva alta qualitat. Interpretaren el coral Wie soll ich dich empfangen, de la Passió segons Sant Mateu de Bach; O Magnum Mysterium, de Kocsár Miklos, compositor hongarès, (1933), composada l’any 2002; la coneguda Ave Maria de Tomàs Luis de Victoria i acabaren amb l’Ave Maria a dos cors del compositor bavarès Franz Xaver Biebl (1906-2001), escrita el 1964.

La Capella Polifònica de Girona començà la seva participació amb O Magnum Mysterium, de Tomàs Luis de Victòria (1548-1611); a continuació cantà el Sanctus de la missa In illo tempore, de Claudio Monteverdi (1567-1643); Crucifixus, a vuit veus, d’Antonio Lotti (1667-1740); continuà amb el cant a dos cors Duo Seraphim de Jacobus Gallus (1550-1591) i acabà amb el motet O Sanctum et Sacrosanctum Diem del compositor anglès Peter Phillips (1561-1628).

Tots els cors conjuntament cloguérem el concert amb la interpretació del Sanctus de la Missa alemanya de Franz Schubert (1797-1828), obra d’una gran bellesa que dirigí Quim Bonal.

                                                           Xavier Merino i Serra

                                                           2 d’abril de 2012

CONCERT DE MÚSICA SACRA AL MERCADAL 2012

Concert Música Sacra - Mercadal 2010

CONCERT DE MÚSICA SACRA

Com els anys anteriors dissabte vinent participarem al Concert de Música Sacra que es fa a l’església del Mercadal de Girona la vigília del Ram. Això em mou a reflexionar, una vegada més, sobre què és pot considerar com a música sacra.

He cercat l’expressió música sacra a diversos diccionaris, Diec-2, GREC, ... i no hi figura. Entenc que sacra s’empra en el sentit de sagrada. Una de les definicions de sagrat que he trobat diu textualment: “Relacionat, més o menys íntimament, amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris i que, per això mateix, suscita una actitud complexa de reverència, d’admiració, d’atracció, de reserva, d’avidesa i sovint de terror.” I el mateix diccionari ens forneix aquesta altra definició, més concreta: “Digne de veneració com a dedicat a Déu i al culte diví.”

Per a mi, sagrat és allò que m’ajuda a acostar-me a l’espiritualitat profunda, al misteri de la totalitat, al que abans anomenàvem Déu i que no sabem ni entenem què és. Agustí d’Hipona deia que quan més creia saber que és Déu més lluny n’estava. Els qui ja tenim anys sabem que el Déu que se’ns presentava quan érem petits no té res a veure amb el Déu que se’ns presenta ara.

En aquest sentit, doncs, per a mi la música sacra no és forçosament aquella que es dedica al culte religiós o que va ser feta expressament per a aquesta finalitat. A 1Re 19,12 Elies troba el Senyor en el ventijol suau. Tot el contrari de la música grandiloqüent, espectacular, de pompa i circumstància que manta vegada se’ns fa passar com a religiosa o sacra.

La música sacra seria aquella que em desperta el sentiment espiritual, que em fa sentir en comunió amb l’univers sencer, amb tota la humanitat, que em fa sentir prou serè per prendre consciència de la meva responsabilitat envers tots els germans, que m’ajuda a lluitar per la igualtat social, per la justícia distributiva, que em transmet un sentit de transcendència, que m’eleva l’esperit. Per a mi, és sacra una bona part de la música de Bach encara que no fos escrita especialment per al culte; és sacre el cant gregorià, senzill i eteri, que em porta a la reflexió i la meditació i em transmet sentiments d’unió i d’amor vers la humanitat sencera. És sacra la nostra cançó de bressol El noi de la mare. I també El cant dels ocells. I tantes altres! No és sacra ni religiosa bona part de la música escrita pels grans autors per encàrrec d’emperadors i reis, bisbes i papes, per a grans solemnitats, i que només reflecteix la glòria de què es volien envoltar i el poder que creien tenir els qui la van encarregar. És música, sí, i pot ser bonica i atractiva, però no és ni sacra ni religiosa.´

Ens podem imaginar Jesús de Natzaret prenent part a la cerimònia de coronació d’un papa, un emperador o un rei, envoltat del que s’anomena la noblesa, l’exèrcit, la jerarquia eclesiàstica, mentre fora del recinte la gent del poble passa gana, és explotada, reprimida, trepitjada i exclosa? Se’m fa difícil de saber explicar el que penso. Convido als qui llegiu aquest escrit, si és que algú el llegeix, a expressar la vostra opinió amb comentaris o amb altres escrits per publicar al bloc.

                                                           Xavier Merino i Serra

                                                           26 de maig de 2012

CAP DE SETMANA INTENSIU – 25/26 de febrer

Com ja ha esdevingut habitual els darrers anys, hem dedicat un cap de setmana, el del 25 i 26 de febrer, al treball intensiu de cara a la temporada tan atapeïda de feina que se’ns presenta.

Enguany, en lloc d’anar a una casa de colònies vam optar per un hotelet que satisfés les nostres necessitats i oferís més comoditats. Va ser l’Hotel Pinxo de Santa Coloma. No deuen estar gaire acostumats a allotjar grups nombrosos i això va crear algun problema de logística, sobretot a l’hora de sopar i d’esmorzar.

Vam començar a les cinc de la tarda amb la sessió de tècnica vocal que ens va fer el tenor Jordi Casanova. Va ser una sessió molt intensa dedicada, sobretot, a l’actitud corporal i la respiració. La vaig trobar molt positiva. Cal que ens anem conscienciant de tot el que ens va ensenyar i que ho tinguem ben present a l’hora de cantar.

L’assaig de la tarda el vam dedicar íntegrament al Cant Espiritual compost per Àngels Alabert que anem polint progressivament. El matí de diumenge vam començar d’aprendre dues de les obres noves, de Fauré, que hem previst d’interpretar al concert de Tots Sants, i polir una mica més el Regina Coeli de Cererols.

El sopar es va allargar pels problemes logístics esmentats que van fer que durés més de dues hores i mitja. Això va obligar a anul·lar l’assaig previst per en havent sopat i abreujar l’assemblea de cantaires.

A l’Assemblea, la Sara ens va explicar l’èxit de les gestions fetes per poder disposar de la Sala Simfònica de l’Auditori per al concert de Fires. Això permetrà de fer obres amb acompanyament de piano, cosa que a la Sala de Cambra no es podia fer per les dimensions reduïdes de l’escenari. El projecte de concert presentat va agradar al responsable de l’Auditori i ha fet possible aquest canvi de sala. Això, a més de poder actuar amb piano, permetrà que no quedi públic sense poder entrar i que vingui tota la munió de persones que ja no venien pel gran risc de quedar-se sense poder entrar. Esperem obtenir un bon resultat i poder assegurar l’ús futur d’aquesta sala.

El nou repertori presentat per la Sara és molt ambiciós i si el volem fer bé haurem de posar-hi el coll. Caldrà aprofitar els assaigs al màxim, estar ben concentrats i mirar de no perdre temps.

En David va presentar l’estat de comptes de 2011 que podem considerar com a satisfactori. També es va parlar de la necessitat de trobar més concerts per poder disposar d’algun fons que ens permeti fer les despeses que hi ha previstes.

El tema de l’uniforme, que ha esdevingut endèmic, va tornar a sortir i vam tornar a nomenar una comissió que el tracti i presenti opcions, sobretot per a les dones. Els homes, amb les tendències actuals, sembla que en farien prou de canviar la camisa per una de negra.

El dinar de cloenda, que vam compartir amb familiars i mainada de les persones del Cor, va transcórrer en un bon ambient d’amistat i confraternització. Moltes i molts cantaires remarcaven la utilitat de la trobada per aprofundir la coneixença interpersonal i la relació, cada vegada més amistosa i familiar entre totes i tots.

Cal remarcar que a l’hora de les postres del sopar una cantaire va obsequiar la Sara amb un pastís de ratafia, típic d’una pastisseria de Santa Coloma de Farners, adornat amb quatre espelmes amb les lletres S, A, R, A.

La veritat és que el cansament, sobre tot de la sessió de tècnica vocal, i les poques hores de dormir van provocar que,en general, molts anéssim força cansats, com es pot apreciar a les fotografies de la trobada.

                                                           Xavier Merino

                                                           28 de febrer de 2012